VALLROMANES

Vallromanes es un municipi de la comarca del Vallés Oriental, al límit amb el Maresme. El terme comprèn la capçalera de la riera de Vallromanes, que desemboca al Mogent en el municipi veí de Montornès del Vallés. La referencia mes antiga que se'n té es remunta l'any 970. Vallromanes formà part del municipi de Montornès del Vallés fins l'any 1933, quan es constituí en municipi independent.

Ajuntament.

Febrer 2025

Església de Sant Vicenç, la referencia mes antiga es remunta a l'any 970, coneguda aleshores com a casa de Sant Vicenç. L'església es documentada com a parròquia l'any 1183.

L'actual edificació de l'església data de 1908, conservant l'absis romànic i el campanar d'origen medieval. Malmesa durant l'any 1936 va ser restaurada de nou, acabada la guerra civil.

L'alçat actual del campanar s'ha de situar l'any 1774, amb una ampliació l'any 1908, per afegir-hi el rellotge.

Creu de pedra amb dues plaques modernes de vidre, " el poble de Vallromanes a totes les víctimes de les guerres, persecucions i injustícies " 11-9-2001. Una de les plaques està clavada sobre una superfície clarament picotejada, en la que ben segur hi havia una altra inscripció que va ser esborrada. No és difícil concloure que l'element és un monument franquista a los " Caidos por Dios y por España " que amb l'arribada de la Democràcia se li va eliminar la dedicatòria franquista i posteriorment fou reciclada com a monument universal a totes les víctimes. Està col·locada en un lloc mol discret i poc visible, a la part de davant del pati de l'església, molt a prop del campanar.

Pou de la Rectoria, situat en una cantonada. No he trobat cap document ni explicació sobres aquest pou.

La base del pou es troba en una cota mes baixa que l'actual nivell de la plaça.

Al costat dret de l'església ens trobem can Poal. Antigament hi havia una vaqueria. L'any 2002 estava en estat ruïnós. Actualment, rehabilitada, convertida en un restaurant.

Plaça de l'Església.

Font de la Plaça de l'Església, font urbana de factura recent ( 1981 ). La pica imita les antigues piques monolítiques de masos i cases pairals.

" L'Alba i el Capvespre ". Escultura metàl·lica al·legòrica, feta per Josep Bofill Moliné, l'any 1989. Materials, pedra i bronze.

Carrer Vista Alegre, primer tram de cases del carrer, les més properes a la riera. El conjunt presenta una uniformitat arquitectònica de caràcter antic, segle XVII-XVIII. Es tracta del carrer mes antic del nucli urbà ubicat en el que antigament s'anomenava La Sagrera. Es l'únic carrer de Vallromanes que conserva l'estructura original "de poble". Construïdes en carreus de pedra poc treballat i fang, i posteriorment arrebossades. Moltes d'elles conserven l'extraordinari gruix dels murs.

Antiga botiga d'alimentació de Can Duran.

La primera escola de nenes, actual numero 14 del carrer, mes tard va ser un cafè.

L'escola de nens, coneguda com la de Cal Mestre, s'ubicava també al carrer Vista Alegre, on ara hi ha el número 21.

En el número 24 i trobem Can Boter, any 1756. Casa adossada pels dos costats a altres construccions. Pertany a la família Mogas, des de el besavi. La façana i presenta una llegenda amb rajola " Celler del Avi ". El nom de Can Boter es deu a que si feien botes, després s'hi va instal·lar un barber i més endavant la costura de las noies. La casa conserva una col·lecció d'objectes vinculats a l'historia de la família.

Cooperativa Agrària y Forestal de Vallromanes, actualment tancada.

Conjunt de dotze alzines ( quercus ilex L. ), quasi totes elles centenàries, de grans dimensions que formaven part de l'antic bosc de la masia de Can Galvany. Les mes grosses tenen la base descalçada veient-se part de les arrels. Quan es va urbanitzar aquest sector, es van conservar les alzines enmig d'un passeig.

Escultura " Natura Industrial ", any 1997. Monument urbà composat de dues estructures metàl·liques de format vertical. L'obra provocà forta controvèrsia en el poble entre els partidaris i els detractors de l'escultura que també es coneix col·loquialment com " les cometes ". Aquesta obra fou finalista dels premis FAD de l'any 1997.

La Font de can Gurguí es troba al Parc de la Serralada del Litoral.

Aquesta font sempre raja, poc o molt, amb aigua de la mina de can Gurguí, situada al mig del bosc. Un davant de pedra de l'any 1899 aguanta el marge de sauló i suporta la porta metàl·lica de la boca de la mina.

Les inscripcions que hi han estan molt deteriorades i això dificulta la seva lectura. Temps enrere era una font molt coneguda i concorreguda. La font queda protegida dels raigs del sol per unes alzines, que creixent muntanya amunt, i uns àlbers que creixent muntanya avall. Actualment l'aigua no es potabilitzada.

Aquesta aigua també omple el safareig que queda a l'esquerra, en aquest moments en desús, i protegit per un filat que l'envolta.

Masia Can Ginesta, situada a la carretera de Granollers a Masnou, segles XVI - XVII. Actualment en molt mal estat. Antigament la casa tenia una font, dues mines i dos safareigs, en la actualitat desapareguts. La font era molt coneguda i concorreguda pels habitants dels pobles veïns.

Torre Tavernera, el seu origen es una Casa Forta, segle XII, coneguda com a Castell Vell dels Montornès. Durant la guerra de Successió, els partidaris de l'arxiduc, destruïren la Torre Tavernera, ja que els seus senyors era filipistes. Reconstruida l'any 1718, per Oleguer de Taverner-Montornés i d'Ardena, segon comte de Darnius, tal com consta a la inscripció que hi ha a la façana. ( Una traducció molt reduïda ) "Aquest vell castell o cases antigues 1718 ".

Setembre 2025

Després de molts propietaris va passar a mans dels actuals, els comtes d'Alba Liste. A la façana si poden veure 6 grans plafons ceràmics amb imatges que representen personatges de la nissaga dels Montornès.

A la part posterior de la masia si pot veure una torre de planta rodona, segurament antiga torre d'homenatge, que conserva troneres, espitlleres i alguns murs anexes.

Sant Andreu de Castellvell, ermita del mas. No hi ha cap referencia fins el testament de Pere de Montornès l'any 1157. És esmentada de nou l'any 1196 i el 1264, sempre amb documents de la familia Montornès. Va ser malmesa durant la guerra de Successió, i reconstruida l'any 1718 juntament amb la masia. L'any 1968 va ser restaurada junt amb la Torre Tavernera i per els mateixos motius.

L'any 1968 varen començar les obres de restauració i ampliació per ubicar-hi la Seu i les instal·lacions del Club de Golf. Obres que van ser dirigides pel cap d'ornament de l'Ajuntament de Barcelona Sr, Ros de Ramis. L'any 1972 es va inaugurar el Club de Golf Vallromanes.