AIGUAFREDA

Aiguafreda és un municipi de la comarca d'Osona, si bé adscrit administrativa i temporalment a la del Vallés Oriental. Es un municipi relativament petit, amb prou feines arriba als 8 kilòmetres quadrats de superfície. La decisió de pertànyer administrativament a la comarca vallesana va ser referendada per una amplia majoria en un referèndum local, l'any 1987. El 29 de maig de l'any 2022 es va dur a terme un procés de participació ciutadana, en el qual el 60,6 % de la població va manifestar la voluntat d'incorporar-se a Osona. Aquest tema està ja en mans del Parlament de Catalunya. 

Ajuntament d' Aiguafreda, plaça de la Vila, 1

                                            febrer 2025

Santa Maria de Aiguafreda, construïda a la segona meitat del segle XX. L'antiga església parroquial fou substituïda per aquesta. Construïda a ran de carretera, a pocs metres de l'antiga que estava situada a la Plaça Major. La seva construcció fou portada per una junta. Inaugurada l'any 1970. 

Campanar.

Vitralls.

Monument als 1100 anys. Monòlit de grans dimensions inaugurat el 5 d'agost de 1998 en motiu de la celebració dels 1100 anys d'història d'Aiguafreda de Dalt.

Mercès a la arribada del ferrocarril l'any 1878 els pobles del Congost es van convertir, a principis del segle XX, en una destinació d'estiueig de la burgesia barcelonina. Aiguafreda no fou una excepció i, així, trobem una mostra representativa de les arquitectures vinculades a l'estiueig; modernisme, noucentisme i eclecticisme.  

Carrer Sant Ramon, 3. Torre senyorial, segle XX. Contemporani noucentisme.

Carrer Sant Ramon, 1. Torre senyorial, segle XX. Contemporani Noucentisme. Can Fontdevila. El Sr. Fontdevila va participar activament en la vida política local de la primera meitat del segle XX, com a candidat de La Lliga i Jutge de Pau. Entre el 1933-1934 va crear una fàbrica tèxtil amb el nom de RITESA.

Passeig de Catalunya, 27. Torre senyorial, segle XX. Contemporani Noucentisme. Can Bellavista, la casa va ser construïda per Jaume Sobrevies durant la dècada de 1920. Com anècdota, sabem que durant la Guerra Civil un aiguafradenc es va amagar a les golfes de la casa per no haver d'anar al front. Després de passar per varies mans l'any 2000 la van restaurar en la seva totalitat i van unificar els dos habitatges que la constituïen. 

Casa del carrer del Pont nº 40. Contemporani Popular, segle XX. 

Carrer del Pont nº 38. Contemporani Noucentisme, segle XX. Torre Viader

Carrer del Pont nº 36. Contemporani Eclecticisme, segle XIX. Can Tropes. 

Carrer del Pont nº 24. Contemporani Popular, segle XIX i XX. Can Puig, també conegut com l'Hostal de Cal Met. 

Carrer del Pont nº 22. Contemporani Noucentista, segles XIX - XX. Can Franquesa. És una casa del segle XIX que va ser reformada el primer terç del segle XX.

Carrer del Pont nº 14. Contemporani Popular, segles XIX. Can Mestret. 

Carrer del Pont nº 13. Contemporani Eclecticisme, segle XIX. Rectoria. Va ser restaurada per Mn. Salvans l'any 1916. Amb l'esclat de la Guerra Civil, el POUM va confiscar l'edifici hi van establir el seu quarter general. 

Carrer del Pont nº 5. Contemporani popular, any 1806.

Carrer Pont nº 7.  Contemporani Popular, segle XIX, Cafè de Dalt.  Entre les activitats que s'hi realitzaven, igualment que al Cafè de Baix, destacaven les sessions de cinema i ball. Passada la Guerra Civil, va ser seu d'Acció Catòlica i Teatre.  (Falta Foto)

 

Plaça Major nº 3. Contemporani, segles XIX - XX. Situada a la façana de cal Sastre hi ha una capelleta dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança, que segons la tradició, entre altres, va lliurar el poble del còlera duran el segle XIX. Segons un testimoni gràfic antic, durant un temps va estar tapiada.  

Plaça Major. Modern Contemporani Popular, segles XVI - XX. Situada al centre de la població. El nucli d'Aiguafreda té el seu origen en el veïnat de les Ferreries construït al entorn del Camí Ral, entre els segles XVI i XIX. Al segle XVII la plaça ja tenia un hostal, la capella de la Inmaculada Concepció i diverses cases. Durant la segona meitat del segle XX es varen enderrocar la capella i algunes cases i es construí la nova església.

Casa Can Ramón. Plaça Major nº 2. Contemporani Popular. Estava adossada a l'antiga Església de la Concepció. La seva construcció data de principis del segle XVIII i s'utilitzava com a ferreria a la planta baixa i habitatges a les plantes superiors. Al llarg dels anys l'edificació ha patit diferents modificacions, i ha dotat el conjunt d'un aspecte poc homogeni. A causa del seu mal estat de conservació va ser necessari reformar l'edifici per adequar-lo com a allotjament turístic i restaurant. Arquitecte de la reforma Albert Aragall.

Cafè de Baix. Plaça Major nº 14. Contemporani Popular, segle XIX. El Cafè de Baix va construir-se durant el segle XIX davant l'antic Camí Ral. Es composa de dos volums diferenciats, el que es coneix com a can Valeri i el que era el Cafè de Baix pròpiament dit. La societat aiguafradenca del principi del segle XX tenia dos espais, el Cafè de Baix i el Cafè de Dalt, separats ideològicament entre els regionalistes i els republicans respectivament. 

Carrer Major, nº 11. Modern Contemporani Popular. Segle XVIII - XX. Can Queló. Casal construït durant el segle XVIII davant del Camí Ral, Al centre hi ha un portal d'arc de mig punt adovellat amb una orla de clau inscrita " MIQUEL ARAGALL 1733 ". A principis del segle XIX s'habilità com hostal, fet que va causar un fort litigi amb els barons de Pignatelli, que posseïen l'hostal de la plaça. 

Carrer Major nº 27. Contemporani Eclecticisme. Convent de les Missioneres de la Sagrada Família de Natzaret. Inaugurat el mes de març de l'any 1894, és d'una casa-noviciat amb la capella central i el conjunt de dependències distribuïdes entorn seu. 

Carrer Major nº 33. Modern Popular. Can Cintet. A la casa de can Cintet s'hi conserva l'antic portal d'accés amb una orla en relleu a la clau. 

Carrer Major nº 53. Modern Contemporani Popular. Segles XVIII i XX. Can Sors. Antigament es coneixia com a Can Fortià. En aquella època algunes fonts apunten que funcionava com a molí, mes endavant va ser utilitzada com a fusteria i com espardenyeria. Formen un conjunt amb les cases de Can Sandro i ca l'Olesa.

Carrer Major nº 55. Contemporani Popular. Segles XVIII i XX. Can Sandro. Es un edifici entre mitgeres que s'han dividit en dos vivendes independents. 

Riu Congost al seu pas per Aiguafreda.  

L'empresa metal·lúrgica, Material Textil, S.A., coneguda popularment com " la Fundició ", es una nau industrial en forma de "L" situada a la carretera de Ribes, va ser fundada per Josep Serra i Sió, durant la dècada del 1920. La seva implantació va suposar l'arribada de l'energia elèctrica al poble. Des dels seus inicis es va dedicar a la fabricació de maquinaria tèxtil. L'any 1935 va passar a ser cap d'empresa el seu fill Alexandre Serra Valls. Van passar diferents períodes d'expansió amb altres de crisis, crisis causada per el subministrament de carbó. Amb l'esclat de la Guerra Civil es va mantenir la producció, aquesta vegada per proveir d'armament el front republicà. L'any 1941 va passar a denominar-se CEMSA - Constructora Española de Maquinaria, S.A. No se quan va tancar.  

Parc de Ramon Margalef, inaugurat l'any 2023, biòleg català especialitzat en els camps de l'ecologia, limnologia i oceanografia. Va rebre el premi Huntsman Oceanografia l'any 1980. Premi considerat el Nobel del Mar. 

Son importants els seus estudis i les seves notes sobre la riera de Martinet, propera a casa seva, i on hi havia passat tantes estones fent observacions. La riera de Martinet és un afluent del riu Congost que neix per sobre el Muntanyà al municipi del Brull.

Aquest conjunt escultòric es part de la col·lecció " tòtems, fites i rituals " de l'artista aiguafredenc Albert Cruells. Pels seus materials i acabats, cada escultura recrea la cultura mediterrània.  

Inscripció dels mil·liaris de les Canes. A finals de segle XIX es van localitzar sis mil·liaris romans al moli de les Canes de Centelles, en terme d'Aiguafreda. Aleshores es va col·locar una placa que recordava la troballa. En motiu de la construcció de l'autovia va ser col·locada al lloc actual. Un mil·liari o pedra mil·liar és una columna cilíndrica, oval o paral·lelepípede que es posava a la vora de les calçades romanes per assenyalar les distancies cada mil passus, és a dir, cada milla romana, la qual cosa equival a uns 1.481 metres aproximadament. 

La font dels Enamorats es una de les fonts mes conegudes d'Aiguafreda, situada prop de la riera de Martinet.

                                       

Al seu entorn si han col·locat bancs i taules fetes amb moles de moli, procedents del moli de les Canes.

La Font Fresca està situada a prop del conjunt d'Aiguafreda de Dalt a peu del camí que va al Saüc. A sobre la font hi ha la mina que l'abasta d'aigua. Segons tradició popular la Font Fresca és la que hauria donat el nom d'Aiguafreda "Aqua frigida ". En motiu dels 1100 anys d'Aiguafreda, la font va ser arranjada. La primera referencia històrica del topònim Aiguafreda apareix en llatí ( Aqua Frigida ), l'any 898 en l'acta de consagració de Sant Martí del Congost, actualment coneguda amb el nom d'Aiguafreda de Dalt.

El conjunt d'Aiguafreda de Dalt és el centre d'una antiga parròquia rural que va erigir-se en el lloc d'un vilar alt medieval. Els vestigis mes antics localitzats, fins al moment, es troben a la cova cripta, que ha estat identificada com una necròpolis dels segles VI i VII. 

En una cota superior si va bastir una primera església. La primera referencia documental que se'n te es de l'any 898, coneguda com a Sant Martí del Congost. A principis del segle XII es va construir una nova església sobre l'anterior, posteriorment si afegiren mes altars, capelles... Les intervencions d'aquest períodes van afectar la seva estructura, que ja estava malmesa per les condicions d'humitat del subsòl, va haver-se de reforçar fins a deixar ocult exteriorment l'edifici romànic.

Les pluges abundants de la primavera de  l'any 1853 van afectar novament l'estructura de la construcció, reparada de nou gràcies el esforç dels feligresos. Uns anys mes tard l'església va perdre les seves funcions parroquials, que va adquirir l'església de la Immaculada Concepció, construïda en un petit nucli de població que s'havia creat al entorn del camí ral. Des d'aleshores, la església antiga va començar a dominar-se Aiguafreda de Dalt.

L'any 1668 es va substituir l'antic campanar d'espadanya per l'actual.

Massís de Travertí, assentament del Conjunt Monumental d'Aiguafreda de Dalt, es una roca sedimentaria calcària formada per calcita, aragonita i limonita, molt utilitzada en la construcció, especialment a l'antiga Roma des del I mil·lenni aC. La paraula " travertí " prové de l'expressió llatina lapis tiburtinus.

El sector mes antic del massís te una antiguitat, determinada en laboratori, d'uns 11.000 anys. També presenta una part formada a partir d'una aportació continuada d'aigua al segle XVII. La mateixa torrentada va provocar l'esfondrament de l'església romànica. 

Als segles XVIII - XIX el massís va ser objecta d'extracció per usos constructius. D'aquest aprofitaments en son visibles els retalls a la roca.

Cova-cripta d'Aiguafreda de Dalt està situada en una cota inferior del conjunt, sota l'església de sant Martí, es tracta d'una cavitat natural l'accés a la qual va tapar-se amb la construcció d'una bassa que ja es troba documentada l'any 1917. Aleshores es va obrir la boca i el passadís que condueixen a una cambra on s'hi observen quatre sepultures antropomorfes encaixades a la roca.

Porta de la cova oberta l'any 1919 arran de les primeres campanyes arqueològiques. 

Bassa que recull l'aigua que, a traves de mines obertes al peu de la cinglera de les Querades es conduïda mitjançant canals per fora del conjunt monumental per tal d'evitar episodis catastròfics com l'ocorregut entorn 1630, quan es va esfondrar l'església. 

Jaciment arqueològic. Vestigis de diferents usos del massís de travertí, necròpoli del segle VII, emplaçament del "vilar de Sant Martí" documentat a finals del segle IX, ús funerari de la sagrera del segle XII, terrasses de conreu tardoantigues ... 

El massís de les Queredes rep el seu nom dels blocs de pedra calcària " quers " que s'han anat desprenent i rodolant muntanya avall. Alguns d'aquets blocs, a vegades de grans dimensions, es poden veure a l'entorn del conjunt monumental. 

El temple va construir-se en una zona de gran riquesa hídrica, que almenys des de l'època moderna ha afectat la seva fonamentació. Van obrir-se mines d'aigua, mines situades al llevant de l'església. Son tres, situades a diferents nivells, construïdes aprofitant el desnivell natural del terreny. Van ser fetes per tal de drenar l'aigua que transcorre pel subsòl de l'església i que en faria perillar la seva integritat.

El Comunidor és un edifici del segle XVIII construït al espai de l'antiga sagrera. El comunidor va construir-se davant l'església de Sant Martí per resguardar-se el capellà quan foragitava els temporals i beneïa el terme a través de les oracions, acompanyat pel so de les campanes. Fou restaurant l'any 1962. Es tracte d'una construcció característica de cementiri de parròquies pròsperes.

A mitjans del segle XIX arran de l'ampliació de la masoveria i la creació de l'era davant la façana principal, va ser necessari reduir l'espai del cementiri medieval que donava la volta a tota l'església, aquest fou l'origen del pati actual. Les esquerdes que mostren els murs de pedra també son el testimoni de moviments subterranis del massís de travertí que sosté el conjunt monumental. 

Masoveria, antiga rectoria parroquial, es tracta d'un edifici que presenta els vestigis mes antics del segle XIV i les reformes del segle XIX. Fins a la dècada de 1970, la masoveria donava la volta a gairebé tota l'església, però la mala qualitat de la seva construcció - i potser un moviment subterrani del massís de travertí - va provocar l'enfonsament parcial. 

A l'entorn de l'església hi ha tres fonts construïdes per drenar l'aigua que transcorre pel subsòl del Conjunt Monumental, aquesta en concret està situada en el mur de tancament que conforme l'espai de l'antiga sagrera. 

El cementiri nou d'Aiguafreda de Dalt està situat a un centenar de metres al nord del conjunt monumental. S'hi observa una lapida envoltada per un reixat, de l'any 1899. Va construir-se en terres cedides pel duc de Solferino, propietari del castell de Cruïlles. Actualment no si pot ni entrar, està totalment envaït d'herbes.  

L'estanyol, creat de bell nou en el marc del projecta de rehabilitació del conjunt monumental, es tracta d'un petit laboratori. S'hi poden observar en viu les mateixes dinàmiques de formació del travertí que van originar el massís sobre el qual s'alça el conjunt monumental, també es un refugi climàtic per plantes i animals. 

L'any 2014 començaren les obres de restauració del Conjunt Monumental d'Aiguafreda de Dalt, fins el dia d'avui, que continuen amb els últims treballs. Diputació de Barcelona, Cultura de la Generalitat... han contribuït a finançar aquestes tasques. Un dels motius de la cessió, per 20 anys, que ha fet el Bisbat de Vic a l'Ajuntament d'Aiguafreda, a estat precisament per un millor accés a les subvencions. 

El dolmen de Cruïlles, també conegut com a dolmen de can Cabré, es una cista rectangular que estava formada per tres grans llosses i un túmul . S'hi van localitzar les restes òssies humanes infantils i adultes. Entre el material s'hi ha recollit sílex, ceràmica i objectes d'os. Va ser descobert i excavat pel Centre Excursionista de Vic, l'any 1916.

Resultats de traducció

Resultat de traducció

onvertir, a principis del segle XX, en una destinació d'estiueig de la burgesia barcelonina. Aiguafreda no fou una excepció i, així, trobem una mostra representativa de les arquitectures vinculades a l'estiueig; modernisme, noucentisme i eclecticisme. Carrer Sant Ramon, 3. Torre senyorial, segle XX. Contemporani noucentisme. Carrer Sant Ramon, 1. Torre senyorial, segle XX. Contemporani Noucentisme. Can Fontdevila. El Sr. Fontdevila va participar activament en la vida política local de la primera meitat del segle XX, com a candidat de La Lliga i Jutge de Pau. Entre el 1933-1934 va crear una fàbrica tèxtil amb el nom de RITESA. Passeig de Catalunya, 27. Torre senyorial, segle XX. Contemporani Noucentisme. Can Bellavista, la casa va ser const